Josep Ache
“No sempre Sabadell ha estat una ciutat. En la meva infantesa –vaig néixer en 1851- era una vila de dotze a catorze mil habitants”. Amb aquest paràgraf comença el llibre “Sabadel del meu record” que Marian Burgués va publicar al 1928. Encara va viure fins el 1932. En la línia de Ruskin i Morris, des dels caients més progressistes del modernisme català, aquell sabadellenc va convertir en art l’ofici de terrissaire que li havia llegat la tradició familiar. I per lliurepensador, fill d’un d’aquells esparteristes de tropa que a la Milícia Nacional es van batre contra els carlins, va ser un dels primers anarquistes de Sabadell.
L’any 1851, en què va néixer Marian Burgués, va ser també el de l’estrena de la il.luminació per gas. Gran prodigi del segle, i més en aquell Sabadell que encara era tan sols una vila, per no dir-ne poble. En la nit del dilluns de l’Aplec, l’última de la festa, es van encendre a la Plaça Major (de la Constitución en el nom oficial del moment, per tant d’un cert liberalisme), “seis lámparas que despedían una luz clara y brillante”, segons el Diario de Barcelona. En el programa de l’Aplec, molt més animat llavors que la festa major per Sant Fèlix al 2 d’agost, inexistent com a tal, l’encesa dels fanals va ocupar així el lloc dels castells de focs que proliferarien anys a venir en tals situacions.
Ensopegat al cas en el punt del naixement, Marian Burgués no va ser a temps de recordar l’estrena del gas en els seus “Cinquanta anys d’història anecdòtica local”. En el seu record convertit en memòria ciutadana, i com a tal literària, “Sabadell vivia sense cap acera, sense llums, amb –tot lo més- una vintena de gresols d’oli que feien basarda en lloc d’il·luminar”. Els testimonis mes directes en donen altres tons, però. Les proses periodístiques van desbordar optimisme, no obstant això, quan a l’Aplec del 1852 el servei del gas es va inaugurar de manera efectiva, després de l’assaig dels sis fanals fet al de l’any abans.
“La villa de Sabadell, progresista en todo (…) podrá gloriarse de ser la segunda de Cataluña y la cuarta de España en verse iluminada por el gas”, va publicar el dia de maig del 1852 el diari El Barcelonés i va reproduir l’endemà el Diario de Barcelona. La notícia explicava com “se siguen con actividad los trabajos de canalización para la iluminación por el gas en aquella villa; que se confiaba que ayer sábado (el de les vigílies de l’Aplec) quedaría concluída la que conducirá a la plaza de la Constitución y Paseo de la Rambla, al objeto que en la noche de hoy domingo puedan quedar iluminados aquellos puntos, como igualmente el cafè de D. Roque Cruz (cal Cruz), en la primera, y el de D. Severo Juncà (cal Sever), en la segunda, y también varias casas particulares”.
Sense minvar-li el mèrit, cal aclarir que Sabadell no va ser la quarta localitat a Espanya en veure’s il·luminada per mitjà del gas. En realitat, seria la setena almenys, després de Barcelona (1842), València (1844), Cadis i Màlaga (1846) i Madrid i Bilbao (1847); la capital de l’Estat i tot de grans ciutats portuàries. Però això no treu importància al fet, certament excepcional. Més aviat obliga a explicar, ni que sigui breument, què animava a Sabadell la iniciativa d’instal.lar una fàbrica de gas amb les consegüents canalitzacions pel servei a particulars.
Evidentment, no bastava per justificar-la la il·luminació de dos cafès, gairebé els únics dignes de tal nom a aquell Sabadell, ni tampoc la de l’encara incipient passeig de la Rambla, que el testimoni de Marian Burgués situava justament als afores, a l’altra banda de la volta dels Escolapis que havia estat el portal de Barcelona en el recinte emmurallat. Resulta rellevant que les notícies sobre els inicis del gas a Sabadell publicades als diaris de Barcelona (Sabadell tampoc no tenia premsa local encara), mencionin alhora cafès, balls i funcions, fins i tot curses de toros, i en canvi no es referissin a fàbriques, produccions i creació de riquesa, en definitiva. Però no per obvi deixava de ser aquest darrer, el de la creació de riquesa, el motiu fonamental d’aquella realització pionera del gas.
En el gas a Sabadell, les expectatives de negoci vindrien donades per la forta expansió que experimentava llavors la població, en una definida especialització industrial en la producció tèxtil llanera. Es tractava d’un creixement “vertiginós”, en expressió d’Enriqueta Camps Cura (“Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la primera Manchester catalana” a Recerques 47-48, 2003-2004), tan excepcional com la instal.lació del gas a una vila molt secundària a l’època. Aquell poble de “dotze a catorze mil habitants”, que deia Marian Burgués i que, de fet, en sumava 10.197, encara menys, en els padrons del 1850, venia de tenir-ne tan sols 2.822 en el 1800. Amb taxes de creixement anuals del 3’3%, al 1860 va arribar als 14.420. I amb ritmes més atenuats però constants, a 18.117 al 1877, quan va rebre el títol de ciutat, i a 23.357 al 1900. En aquell segle XIX, el nombre d’habitants es va multiplicar per deu a Sabadell.
I més que del creixement demogràfic, efecte més que causa en aquest cas, l’impuls venia de l’expansió industrial, en la qual la implantació del vapor estava significant un salt crucial en aquell punt de mitjans del segle XIX. Els llums de gas contribuïen a intensificar la producció. Si en la mecanització, per acció del vapor sobretot, la màquina va passar a imposar el seu ritme de treball a l’obrer, en el que se’n diu “disciplina fabril”, la il.luminació per gas a les fàbriques va servir per la implantació de torns continuats, nit i dia. Aquest era el motiu fonamental, evident de fet, en la precoç arribada del gas a Sabadell.
En la dècades del 1850 i el 1860, en el moment de l’arribada del gas, a Sabadell es va generalitzar la mecanització de les filatures en el sector llaner, amb una expansió productiva no menys espectacular que la demogràfica. Segons Enriqueta Camps Cura, al 1850 comptaven 8.480 fusos, dels quals un 72’8% eren ja mecànics. I al 1860 el nombre s’havia multiplicat per sis, 51.694 en total dels quals la pràctica totalitat, un 97’9% eren mecànics. Al 1870 sumaven 73.094, i al 1880, 110.404. El nombre de telers, va augmentar en paral·lel. Al 1850 n’hi havia 268, i al 1860, 1.246. Però fins al 1880 no va començar a ser-ne apreciable la mecanització, un 34’2% en aquell any. Al 1890 n’hi havia 1.144, menys que quan trenta anys abans tots eren manuals. Però en aquell punt, un 94’5 % eren mecànics.
