Maia Creus 5 de juny de 2019
Per comprendre la situació actual dels museus municipals a Sabadell, cal buscar els orígens en una opció ideològica immanent al pensament de l’esquerra política de la nostra ciutat des dels primers ajuntaments democràtics, inaugurats per l’era Farrés. En el context polític sorgit dels partits clandestins antifranquistes, Sabadell es va pensar a si mateixa com a ciutat-fàbrica, amb un potent teixit sindical i associatiu, que fou el gran protagonista de les primeres mobilitzacions obreres contra el tardofranquisme a tot l’Estat espanyol. Aquesta situació i el seu context històric són prou coneguts, perquè Sabadell compta amb una potent escola d’historiadors vinculats a la Universitat Autònoma, que ha generat una extensa bibliografia sobre la història recent i que s’ha divulgat a través de múltiples debats i publicacions.
Quan Antoni Farrés arriba a l’Alcaldia, representa i compta amb el suport d’aquesta ciutat sindical, associativa i d’esquerres, concentrada en la seva majoria als barris perifèrics. En aquest moment històric, “quan el carrer va deixar de ser seu”, com escriu l’historiador sabadellenc Xavier Domènech (2002), el més urgent era un programa d’actuacions destinades a la dignificació urbanística d’una ciutat desmembrada en barriades inconnexes i a impulsar la cohesió i la integració social a través de l’ensenyament i la cultura. Pel que fa a aquesta, l’opció fou clara: potenciar la popular, basada en la festa al carrer i en programes d’objectius socialment participatius. Opció perfectament lícita, com va succeir en altres Ajuntaments postfranquistes. Però a diferència de Sabadell, en moltes ciutats mitjanes, es buscava al mateix temps un segell cultural propi, capaç de situar-les en el mapa del país i, perquè no, del món, ja fos potenciant un o diversos equipaments culturals per convertir-los en un emblema, insígnia o far de visibilitat, al voltant del qual es construiria la pròpia singularitat o creant un festival cultural amb ambició supramunicipal. Ambdues opcions han estat exitoses en el territori català, tal com es pot comprovar en les ofertes consolidades existents.
A Sabadell també es van plantejar aquestes opcions. Però no es va prendre partit per cap d’elles, com tampoc es va saber aprofitar, a fons, una realitat que ja existia. Cal dir, en aquest sentit, que Sabadell ja des del 1982, disposava d’un segell cultural propi, que venia de la iniciativa privada, l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, als que s’hi va afegir, el 1987, L’Orquestra Simfònica del Vallès, ambdues amb bona visibilitat al territori. Però la ciutat continuava orfe, incapaç de trobar un segell capaç de situar-la en el mapa cultural del país. El debat sobre quin havia de ser aquest segell de singularitat va anar creixent i va esclatar, com és ben sabut, amb un manifest demanant la dimissió del regidor de cultura Isidre Creus, l’any 1989. La gent demanava a l’Administració un programa cultural capaç de desplegar-se des de diferents plans de complexitat. És en aquest context que va aparèixer una forta pressió sobre la necessitat de modernitzar els museus municipals de la ciutat.
Els museus a Sabadell en la nova era democràtica
L’any 1980 s’inaugura oficialment el Museu d’Art a la Casa Fàbrica Turull (comprada per l’administració publica l’any 1964). Com l’antic Museu de la Ciutat (actual Museu d’Història), el Museu d’Art fou ideat segons el paradigma dels museus vuitcentistes, creats segons l’esperit de la il·lustració: conservar les obres i objectes del passat amb l’objectiu d’inventariar la creativitat humana, amb l’afegit propi de l’herència romàntica d’incentivar el gaudi estètic de les obres d’art i els objectes de civilització.
Des del primer dia, el Museu d’Art de Sabadell, dins la casa-fàbrica Turull, va perdre l’oportunitat d’explicar, a l’hora i críticament, els dos grans relats sobre la ciutat. Una narració feta des de la perspectiva d’una burgesia emprenedora, la que feu possible que Sabadell fos la denominada “Manchester de Catalunya”; la que va impulsar les primeres institucions culturals de la ciutat, com l’Acadèmia de Belles Arts i l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i la que feu possible l’incipient col·leccionisme d’obres d’art, objectes i documents, que avui són el fons bàsic de les col·leccions dels museus. Però aquest relat, encallat en la museïtzació de la Casa familiar Turull, ha oblidat altres narracions possibles. El relat de la ciutat-fàbrica menestral, és a dir, el relat sobre la ciutat fet des del punt de vista dels treballadors i les treballadores, la ciutat explotada que s’organitza cooperativament en gremis i associacions, la ciutat de les famílies, la ciutat de les dones, la ciutat dels immigrants. Certament, tal com hem dit, aquesta realitat ha estat estudiada i explicada des de la historiografia, també des de la literatura (un exemple d’èxit: el llibre Argelagues de Gemma Ruiz (2016), però no s’ha explicat des dels Museus. La “diferència” ha quedat ofegada per un discurs hegemònic bàsicament historicista i convencional.
Perquè en l’era Farrés, amb un Ajuntament clarament d’esquerres, compromès amb l’esperit de la ciutat-fàbrica, els museus municipals van quedar abandonats en una concepció vuitcentista i romàntica? Perquè els Museus van quedar aïllats del circuit viu de la ciutat? Perquè no es va fer del Museu d’Història i del Museu d’Art els actors vitals per a l’evolució cívica i cultural de la ciutat?
Des del meu punt de vista, aquesta acció política d’abandonament dels museus municipals té una explicació ideològica: la ciutat-fàbrica, que en l’era Farrés es volia convertir en una ciutat de serveis moderna i competitiva, casava malament amb uns museus de concepció romàntica i burgesa. Era més urgent lluitar per crear emblemes de modernitat, com ara l’Eix Macià i el Parc Catalunya o de benestar social, com La Bassa, la Festa Major o les diferents cares de la cultura popular.
Per motius que aquí no podem analitzar, ni l’alcalde Antoni Farrés ni els successius regidors de cultura no van saber dotar-se d’equips assessors competents que els posessin al dia de la gran transformació a què foren sotmesos els museus del món a partir dels anys setanta del segle passat i si els van tenir, evidentment no els van escoltar. Una transformació que a Catalunya arriba a finals dels anys 90 i que avui és un debat viu que, en major o menor mesura segons les pròpies possibilitats, han assumit la major part dels museus i centres de cultura del nostre territori.
A Sabadell, el debat profund i seriós sobre els museus i el seu paper dins la ciutat es va acarar per primera vegada l’any 1993, dins del denominat Mapa Cultural de Sabadell, impulsat des de la regidoria de cultura i comptant amb la participació directa d’una extensa representació ciutadana. El Mapa Cultural fou aprovat pel Ple Municipal l’any 1994, però mai no es va dur a terme plenament. Hi hagué accions puntuals destacables: la destitució fulminant de la directora del Museu d’Art i una intervenció sanejadora de l’edifici i també de les seves col·leccions, en estat greu d’abandonament. El Pla de Museus de Sabadell va optar per una idea central: dignificar el Museu d’Història i el Museu d’Art sense modernitzar veritablement el seu discurs ni la seva acció. En canvi, l’opció de futur es va encaminar sota el concepte de ciutat-pedrera, és a dir, posar l’esforç conceptual i l’esforç econòmic en incentivar la creativitat en tots els seus àmbits. Així van néixer la Nau Estruch, dedicada a les arts escèniques i musicals i la Nau, dedicada a les arts visuals. Aquestes dues fàbriques de creació encaixaven bé en el relat de la ciutat-fàbrica, la ciutat de la gent, la ciutat-pedrera que entén la creativitat com a eina de civilització. A finals dels anys 90 la idea de donar suport a la creació es va escampar per tot el país. Avui la transformació de les antigues naus fabrils obsoletes en tallers de creació cultural és un model d’èxit que no para de créixer a moltes ciutats amb un passat industrial semblant al de Sabadell.
En el discurs teòric del Mapa Cultural de Sabadell, les dues fàbriques de creació havien de ser un incentiu per a la modernització dels museus de la ciutat, sobretot del Museu d’Art. Era la via natural d’injectar nova saba als museus abstrets de la ciutat i tancats en si mateixos. Però per dur-se a terme, aquest concepte teòric requeria una valenta intervenció directa en el personal i el funcionament dels museus, caiguts en mans d’equips funcionarials de baix rendiment. Malgrat això, aquesta opció de sanejament no es va dur a terme perquè no va tenir el suport de l’Alcaldia, que era necessari. Actualment, doncs, l’únic vestigi viu del Mapa Cultural a Sabadell és la fàbrica de creació d’arts en viu, L’Estruch. Equipament cultural amb molt bons resultats, reconeguts dins dels circuits culturals català i espanyol. I tanmateix, aquell paper d’aportar força nova com a element de transformació dels museus de la ciutat, no ha acabat de funcionar, malgrat que s’ha intentat i es continua intentant. L’opció Estruch va ser, només, una píndola amb què el darrer mandat Farrés va intentar calmar el malestar cultural a la ciutat. L’opció dels museus no es va voler acarar. Tampoc es va donar un impuls definitiu a dues grans tradicions culturals sabadellenques, l’òpera i el teatre. Em refereixo al fet d’elevar l’opció teatral en insígnia cultural de la ciutat amb la creació d’un modern auditori. Es va optar per subvencionar, però no per a un canvi d’escala.
No cal dir que la posterior era Bustos no va aportar res de nou a la singularitat cultural de Sabadell i va deixar orfes els museus definitivament. El populisme polític d’aquesta època va donar el cop final a l’assignatura pendent de modernitzar culturalment la ciutat. Una modernització en la qual els museus municipals hi haurien d’haver tingut un paper destacat, perquè en la societat del segle XXI, ja no són llocs de culte destinats a les elits estètiques, ni tampoc receptacles d’obres, objectes i documents, ni meres destinacions d’oci i turisme, sinó laboratoris de coneixement capaços de reflectir i integrar la diversitat social i la diversitat de coneixements i de disciplines.
El debat sobre els Museus a Sabadell avui
Per abordar aquesta qüestió, abans voldria sumar-me a aquelles veus que pensen que la ciutat de Sabadell del segle XXI poc té a veure amb la ciutat de l’era Farrés. Podem analitzar, per bé i per mal, les grans transformacions de la ciutat des de la seva batuta, però Sabadell no pot viure emmirallada en el passat, per bé que certament, caldria aprendre dels fets històrics per comprendre on som i quina mena de futur desitgem. En aquest sentit, les solucions apuntades al Mapa Cultural pel que fa als museus municipals, avui tampoc ens serveixen del tot per acarar els seus reptes de cara el segle XXI.
Seguint el debat actual del paper dels museus i el paper de les ciutats, en un món cada vegada més globalitzat, com a mínim apuntaria tres eixos de debat i de reflexió, que caldria posar damunt la taula, per fer front a la crisi en què estan immersos els museus municipals de Sabadell.
1. Ciutat singular i vertebradora. El principal desafiament a què ha de fer front tot museu del segle XXI és fer-ne la casa comuna del contacte amb la societat. Esdevenir actors vitals en l’evolució de les ciutats. El museu, des de la singularitat de les seves col·leccions, ha de ser una plataforma de discussió sobre els temes que més interessen a la societat a la qual es deuen. Ha de desenvolupar una activitat de creixement i d’integració. A Sabadell, vol dir canviar de dalt a baix tant el seu funcionament corporatiu com el programa d’activitats dels dos museus municipals de la ciutat.
Partint de la base que tota activitat cultural té forçosament, per acció o omissió un component polític, el museu de la gent ja no situa exclusivament les exposicions, permanent i temporals al centre de les seves activitats. L’exposició ha deixat de ser una finalitat en si mateixa, per esdevenir una oportunitat de discurs. Una oportunitat de relació amb el teixit associatiu de la ciutat. Una oportunitat de generar valor, perquè el museu del segle XXI és molt conscient del seu compromís amb el pensament crític transformador. En aquest sentit, tant els museus, els centres d’art com les fàbriques de creació tenen, intrínsecament, una acció política directa, per bé i per mal. Des del pensament polític d’esquerres, portar a la pràctica l’acció pròpia de tot museu i centre d’art, vol dir posar-los en relació amb el pensament crític, o al contrari, deixar-los en mans de la banalització.
Aquesta perspectiva de responsabilitat política, pel que fa als museus de Sabadell, vol dir introduir altres eixos de lectura de les seves col·leccions. Per exemple, una perspectiva feminista: Quin paper va tenir la dona treballadora en el desplegament de la ciutat-fàbrica? Quin paper en la lluita obrera i en el sindicalisme antifranquista? Quins valors civilitzadors han aportat les dones des de l’espai privat de la llar? O quin és el relat sobre la ciutat-fabrica des de la veu de la ciutat immigrada? O des de les veus de les actuals minories no apoderades del Sabadell multicultural del segle XXI?
2. El Museu com a espai de coneixement
Potenciar, més que les exposicions, l’activitat al seu voltant, constitueix avui, el motor d’acció ciutadana dels museus. Vol dir això que les col·leccions passen a un segon terme? No, de cap manera. Les obres, els objectes i els documents són els seus valors originaris, insubstituïbles. Volem dir que avui els museus ja no posen l’èmfasi només en ampliar els seus fons, perquè passen de la idea de recopilar a la idea de disseminar: connectar la gent amb la col·lecció.
Activitat abans de l’exposició, obrint noves perspectives de lectura de les obres i els objectes aportades per grups de ciutadans experts i no experts, socialment actius i disseminats per tota la geografia de la ciutat. És l’opció del museu-relacional que posa en connexió diferents veus, mirades, disciplines i metodologies.
Activitat durant l’exposició que tingui present que avui els museus són espais de coneixement. Parlem del museu educador, però aquest concepte també ha quedat qüestionat. Ara tothom té un punt de vista propi i això requereix un enorme canvi de mentalitat, perquè el públic d’avui està format per un milió de minories. La funció educadora del museu ha de passar del paternalisme al lloc de debat i de participació. Si la ciutadania no visita les sales del museu, vol dir que tenim un greu problema. No és la gent que ha d’anar al museu, sinó el museu que ha d’atraure a la gent.
Qui entri al museu, avui, ha de trobar preguntes. Ha de sentir-se interpel·lat. Així mateix, aquest museu ha de tenir unes instal·lacions adequades a la realitat tecnològica actual. I també vol dir que ha de ser un espai de confortabilitat. No s’ha d’oblidar el seu paper originari: ser un espai de contemplació i de silenci, des d’on escoltar la pròpia sensibilitat.
3. El Museu transparent. La transparència és un valor altament polític a l’hora de concebre el museu avui. Un valor polisèmic molt útil perquè permet analitzar el seu funcionament des de diverses perspectives:
L’equip de treball. En paral·lel al paper altament rellevant i significatiu atorgat al museu com a institució emblemàtica en les ciutats del segle XXI, igualment la figura de la direcció està sotmesa a una forta pressió. Avui no hi hauria d’haver cap museu del món, conscient del paper que la ciutadania li reclama, que no assumís el repte de dotar-se d’una direcció assolida des d’un concurs públic i d’un equip de treball que gaudeixi de la seva confiança i capacitat per dur a terme el projecte pel qual ha estat escollit. Per contra, les direccions dels museus municipals de Sabadell han estat escollits a dit i fora de concurs, excepte en una ocasió al Museu d’Història. La pèrdua de vitalitat dels nostres museus té aquí el seu origen: han quedat funcionaritzats. La mentalitat funcionarial, quan va acompanyada d’un bon nivell professional, pot ser molt útil, perquè acumula experiència i coneixement de base respecte a la ciutat. Però en el cas dels museus de Sabadell, aquest possible equip de base ha estat mancat d’una direcció, tant política com professional, capaç de crear projectes ambiciosos de futur. Aquest estat de la qüestió, que ha durat dècades, s’ha anat agreujant exponencialment, tant per una manca extrema de recursos, com també per una manca de voluntat política. Actualment la cultura pública a Sabadell continua optant, sobretot, per la cultura de festes i fires. Sota mínims, tant de pressupost com de personal, els museus fan el que poden, sempre amb una sabata i una espardenya.
Bones pràctiques. Si acceptem que als museus de Sabadell els cal una profunda renovació, la primera qüestió, doncs, que caldrà plantejar és com es confeccionen els equips de treball i la seva direcció. Qüestió delicada, perquè si s’opta per un concurs públic –que és el procediment universal de les bones pràctiques–, per poder valorar amb fonament de causa els projectes presentats, caldrà tenir un tribunal d’avaluació que respongui al criteri de transparència, coneixement de la realitat ciutadana i cultural de la ciutat, però també, capacitat de posar-la en relació als circuits nacionals i internacionals de la cultura. En un sector com el de la cultura, cada vegada més professionalitzat i intel·lectualitzat, cal repetir, una vegada més, que els nostres museus necessiten direccions que s’hagin guanyat el reconeixement del seu propi sector, com també dels creadors, dels investigadors i de la crítica cultural. Els museus del segle XXI posen en valor les activitats entorn de les seves col·leccions, però ho fan apostant també, pel segell de reconeixement que els aporten les successives direccions. Direccions que no haurien de ser permanents i inamovibles, sinó dinàmiques i successives, capaces d’adaptar-se a les realitats socials i culturals del nostre temps.
Dissolució de fronteres materials. Hem parlat del museu de la gent. Cal assenyalar també el museu tecnològic. En el benentès que l’ús de les noves tecnologies no hauria de ser una finalitat en si mateixa, sinó un instrument de disseminació i de coneixement.
Els museus municipals de Sabadell encara no disposen d’un bon lloc web des d’on poder accedir a les obres de les seves col·leccions i activitats. Els ciutadans no podem navegar i obtenir informació sobre les obres més representatives; no disposem d’una bona catalogació i, molt menys, d’informació que permeti relacionar aquestes obres amb col·leccions d’altres museus que hi estan relacionades; no podem, des de l’espai mental de cadascú, accedir al museu virtual que les tecnologies permeten. Però a més de ser un lloc de lliure accés, indiscutiblement, les noves tecnologies han d’entrar i s’han d’integrar als espais expositius. Ja no per teatralitzar-los (en el seu ús més populista), sinó perquè les pràctiques creatives contemporànies les han incorporat com una eina més i un mitjà essencial dins dels seus propis llenguatges.
Dissolució de fronteres disciplinàries. Durant anys, el mètode historiogràfic hereu del museu vuitcentista, ha estat el paradigma assignat a l’hora de construir els relats sobre les col·leccions museístiques. El museu del segle XXI ha trencat aquesta frontera. Avui el relat museològic, com també el que dóna lloc a les exposicions temporals, es construeix des de la dissolució de límits disciplinaris i metodològics. La mirada històrica es nodreix d’altres perspectives i disciplines, com ara l’antropologia, l’etnografia o l’espiritualitat, la ciència, la geografia o l’arqueologia moderna.
Un exemple que cal citar és la recent exposició Atles Sabadell (2018) presentada al Museu d’Art. Comissariada pel geògraf Bernat Lladó i la fotògrafa Berta Tiana, la mostra va posar en evidència que les ciutats estan fetes de fragments: relats històrics, vides, fets, trobades o desacords. Posant en joc de col·laboració les pràctiques de l’art amb altres disciplines, aquesta proposta expositiva va recrear una certa topografia local que donava visibilitat a les singularitats i diferències que conviuen dins les ciutats contemporànies. Tot i el seu interès intrínsec acompanyat d’un extraordinari treball conceptual i d’escriptura informativa a disposició dels visitants, aquesta mostra, una de les apostes curatorials més agosarades de les darreres dècades a Sabadell, en prou feines va tenir ressonància, ni entre el sector artístic ni entre la ciutadania, i molts menys, fora del límit urbà de la ciutat. Aquest és un cas que caldria analitzar profundament, perquè és un reflex paradigmàtic de l’aïllament entre el museu i els ciutadans. Com també del sector professional de la cultura. Perquè cap plataforma de difusió d’abast general es fa ressò de les activitats dels museus municipals de Sabadell? Excepte en casos excepcionals, lligats al renom de l’artista o artistes exposats. Perquè, ni els creadors ni els artistes de la ciutat, tampoc atorguen credibilitat al museu de la seva ciutat? Són preguntes que caldria respondre posant-les en relació amb els plantejaments més amunt apuntats.
Avui són moltes les ciutats mitjanes de Catalunya que poden lluir museus municipals en estat d’auto revisió i transformació. Museus que han desplegat xarxes de col·laboració directa amb diferents sectors de la seva ciutat. Museus que han modernitzat les seves instal·lacions o estan en procés de fer-ho, partint d’una fase prèvia d’auscultació entre comissaris, historiadors i investigadors ampliada a grups de ciutadans dels centres cívics, passant pels visitants. Podem mirar i aprendre i, si convé, també podem saber copiar.
Acarar el futur amb responsabilitat
No voldria que la qüestió que plantejo tot seguit que, ben segur, comportarà diverses opinions confrontades, fos llegida com el nucli central del debat sobre els museus de Sabadell, més amunt exposat. Tot al contrari, les consideracions d’aquest paràgraf final, tenen tot just, el valor de ser idees llençades per a un futur debat en profunditat.
Avui, el malestar de la cultura a Sabadell és més viu que mai. I un dels seus focus continua sent els seus museus, amb l’afegit d’un antic reclam: la necessitat de tenir un museu tèxtil capaç d’explicar el relat de la ciutat-fàbrica i la seva realitat econòmica, social i cultural.
Certament, seria un gran regal que la ciutat de Sabadell disposés de tres museus municipals des dels quals, i en estreta relació de cooperació, es poguessin construir múltiples relats oberts i plurals sobre la pròpia història cultural, social, econòmica i política tot situant-la en l’atles de les ciutats del país i del món. De moment tot fa dubtar que aquest repte es pugui assolir, si tenim present les dotacions pressupostàries, materials i conceptuals que els museus del segle XXI necessiten.
Vol dir això que hem de renunciar a explicar el passat històric de la ciutat? Vol dir que cal renunciar a crear una bona col·lecció representativa del passat tèxtil? De cap de les maneres. Però fins que l’Administració municipal de Sabadell no sigui capaç d’assumir el cost econòmic i professional que un museu digne del seu nom necessita, hauríem d’imaginar altres solucions possibles.
Com a conclusió, m’atreveixo a llençar una possible línia de treball: tres museus que treballin portes endins per nodrir de contingut un Centre d’Art emblemàtic de nova planta. El Museu d’Història, el Museu d’Art i Museu Tèxtil destinats a la seva funció bàsica: conservar, documentar, historiar les seves col·leccions i difondre aquest patrimoni a través dels seus propis llocs web, en estat constant d’actualització i dinamització interactiva. En paral·lel a aquesta tasca fonamental, la direcció de cada un dels Museus es posaria en relació amb diferents sectors socials de la ciutat amb la finalitat de crear grups estables de relació i col·laboració. La finalitat seria crear relats plurals sobre la ciutat, posant en diàleg els objectes i les obres de cada un dels tres museus que es materialitzarien en format expositiu al Centre d’Art de nova planta. Seguint les propostes més amunt apuntades, cada una d’aquestes exposicions estaria integrada en un programa d’activitats inclusives i vertebradores, però també singularment atractives i competents en termes de qualitat. I encara, en un tercer nivell d’acció, els museus llençarien una convocatòria bianual, destinada a elaborar un programa curatorial, en què l’exposició seria el resultat final d’un treball previ d’investigació i exploració capaç de posar les col·leccions en relació a la creativitat viva en tots els seus llenguatges.
El que acabo d’escriure no és un projecte ni un avantprojecte. És tot just, un possible punt de partida en un exercici necessari de començar des de zero a l’hora de pensar com les polítiques culturals de l’Ajuntament de Sabadell es poden dissenyar segons opcions múltiples, des de la cultura popular i d’oci, de rendiment immediat, fins a propostes culturals de singularitat, que apostin per rendiments a llarg termini i que tinguin com a finalitat la transformació cívica de la ciutadania i el cultiu de la intel·ligència humana.
Maia Creus Castellana Doctora en història de l’art
Directora d’Arts Visuals de la Fundació Ars
